Cada any per Sant Antoni, al Perelló, es donen els premis d’un dels concursos literaris més longeus de les lletres catalanes. Enguany ha sigut la quaranta-tresena edició. A banda dels parlaments institucionals, l’entrega de premis i l’esmorzar que els acompanya, hi ha també un discurs fet per alguna persona de l’àmbit de les lletres ebrenques, a qui es convida perquè sigue, d’alguna manera, la padrina de l’acte. Fa dos anys aquesta va ser Júlia Albacar, i enguany, Maria Climent. S’entén el nivell. Al mig d’una i de l’altra, el vaig fer jo. I des del dia en què vaig pujar a aquell escenari, del qual guardo un record agredolç, he tingut al cap escriure este text, d’una forma o d’una altra.
Del meu discurs d’aquell matí volia que quedés una idea i una proposta. En primer lloc, transmetre que la fita de mantenir i tenir tan viu un concurs així, emplenant any rere any en qüestió de segons les localitats de l’esmorzar, és d’un mèrit increïble, especialment en un municipi de tres mil habitants, i que, a perill de normalitzar-la, caldria que tothom la tingués ben present i que mai ningú la donés per feta o ordinària. En segon lloc, que un cap que escriu és un cap sa, que es dona temps per escoltar-se i ordenar-se les idees. Una suma de caps pensants és un poble, i la proposta era que, de cara a la següent edició del concurs literari, qui no hi hagués participat en aquella, s’ho plantegés, o es proposés escriure, ni que fos per fer un diari personal. I a vore com els ressonava l’exercici.
És un discurs que em continua agradant, i per això hi he seguit pensant. Aquell dia, però, tot i haver-lo escrit prèviament, em vaig voler animar a dir-lo de memòria, sense papers pel mig. I per a pronunciar així un text s’ha de tenir o molta experiència o el cap ben net i ordenat. Aquella mateixa setmana jo havia d’entregar el treball més important que havia fet fins llavors, i podreu comprendre que, net i ordenat, el cap no el tenia. D’experiència, a mi que ja veieu que no em creix la barba, no en vaig sobrat.
L’any passat vaig acabar disgustat, i he recordat el moment durant tot l’any com un desastre, però, sabeu què? Tornar-hi enguany, vore l’acte, escoltar a Maria, retrobar-me amb tothom, m’ha ajudat a acabar de fer les paus amb el fet d’haver-me quedat pronunciant-lo, allà a dalt d’aquell escenari tan gran. I a haver entès que són coses que passen, i de les quals només val aprendre’n. Estimat poble, tant de bo mos retrobem en un any. Mentrestant, a escriure de valent, vatros i jo, que mos farà bé. Visca Sant Antoni i Visca el Perelló!
